L’espectacle informatiu:

“ Amb l’aparició de la temuda competència entre les diferents cadenes, la informació ha esdevingut un producte de consum. Amb l’escenografia al servei dels informatius, la informació s’ha transformat en espectacle” Aquesta és una de les reflexions que fa Ramon Millan en el seu llibre “La realitat en directe” que forma part d’una col•lecció anomenada “Eines de periodistes” on s’explica des d’una perspectiva teòrica i pràctica, la concepció i la producció dels gèneres informatius.
Ramon Millan, lluny de fer una crítica als programes informatius, es limita a analitzar i informar sobre els mitjans de producció que hi ha darrere dels telenotícies.
Sorprèn saber, que en un format del que en teoria el principal objectiu és reflectir la realitat de la manera més fidel possible, s’amaga darrera un gran treball per a vendre el producte, fent-lo ressaltar per damunt de la dura competència del mercat.
En un informatiu està pensat fins al últim detall, des del grafisme, passant per la música, l’escenografia i com és evident el muntatge audiovisual i el guió.
La línia de disseny gràfic marca les referències visuals de l’emissora que té l’espectador. El color del grafisme està totalment estudiat, si ens hi fixem la majoria d’informatius utilitzen tons blancs, blaus i jocs de transparències per a transmetre als espectadors neutralitat, seguretat, rigor i veracitat. L’harmonia de les formes, la mida, el color, la textura, la sensació de llums, entre altres, són els elements de la capçalera a través dels quals es transmeten determinades sensacions a l’espectador.
Per altre banda, la música o la sintonia del informatiu, també està molt analitzada, buscant sempre reforçar el poder persuasiu de les imatges. Fins hi tot s’han creat noves empreses audiovisuals que es dediquen exclusivament a la composició de partitures musicals per a programes televisius.
L’escenografia és un altre element a destacar en la busqueda d’un informatiu atraient pel públic. L’objectiu d’aquesta és acostar l’audiència a tot allò que envolta la construcció de la notícia. Un exemple és el fet de col•locar la redacció on treballen els periodistes o el control de realització just darrera del plató on es grava, per donar la sensació de transparència, proximitat i immediatesa informativa. Fins hi tot la cadena CNN nord-americana va arribar a construir una escenografia simulant una redacció.
Aquests són alguns dels exemples que podem trobar en “La realitat, en directe”, que ens inciten a pensar que cada vegada els informatius busquen una bona posició en el ranking d’audiència i que per tant ho fan tot per aconseguir una aparença determinada de cara als espectadors.

A continuació hi ha dos notícies emeses per la cadena Intereconomia, on podem observar que la neutralitat no és un dels objectius del seu informatiu:

Regular o educar?

Comprensió audiovisual a les escoles:
Dia rere dia veiem programes televisius on sembla ser que l’espectacle més morbós i rendible és la humiliació de les persones, les vexacions i els insults constants, la explícita o implícita violència,... potser ens estem acostumant aquest fet, però penso que hauríem de fer un esforç com a societat per a començar a pensar si això realment és el que volem que ens identifiqui, si és la educació que volem per a les noves generacions, si és la cultura que volem traspassar al futur.
La millor manera per a solucionar el fort poder que tenen aquests programes actualment en les nostres pantalles, ve més aviat lligat amb el tema de l’educació. Aquests programes cada vegada acaparen més poder, perquè hi ha una audiència darrera que els segueix. Per aquest motiu som nosaltres, els espectadors, els que ens hauríem de resistir aquests programes, i la solució és tenir una protecció contra ells.
Veure programes de telerealitat no és dolent, igual que la televisió en general, si es veuen des d’un punt de vista crític, si aquests no enganyen a les persones que el veuen, si es resisteixen a ser més consumistes al veure un anunci, si sabem veure quin és el límit de la morbositat i la macabreria i es canvia de canal, si podem condemnar un acte de vexació davant d’una càmera, si sabem diferenciar un espectacle de “teleporqueria” a un cultural.
La televisió en certa mesura la crea la societat, i penso que el primer pas per a canviar-ho és una educació audiovisual, perquè els espectadors tinguem eines pròpies per a triar el que realment volem. Si a les escoles des de petits ens ensenyen a llegir, a tenir un bona comprensió lectora, no es hora ja que en la societat de la informació i sobretot en aquest món audiovisual que ens envolta no comencem a ensenyar a “llegir audiovisuals”? Cada vegada penso que aquest aprenentatge és fonamental per a desenvolupar-se en la nostre societat, però les escoles encara estan ben lluny d’adaptar-se aquesta. L’escola no ha de ser la solució a tot, però si que té un paper fonamental per a començar a canviar alguns aspectes de la vida social.
El consell de l’Audiovisual de Catalunya, ja fa temps que treballa realitzant material didàctic per a infants i joves, quan fa uns anys ja van considerar que hi havia un dèficit pedagògic a l’hora d’interpretar el món que s’ofereix mitjançant la petita pantalla. Aquests materials els podem trobar en format de col·lecció de llibres anomenats “Com veure la TV” on es donen recursos i activitats per a fer amb infants i joves per desenvolupar la seva comprensió audiovisual en vers a diferents formats televisius.

Aproximació als programes de telerealitat:

Els programes de telerealitat es caracteritzen per a tenir un format en que mescla l’espectacle fictici amb el factor real d’actualitat. Per aquest motiu, sovint es difícil que l’espectador sigui conscient de si el que està veient és realment el que passa o per contra és tot un muntatge on la finalitat és fer creure que allò que es veu és real.
Fins fa poc es classificava com a programa de telerealitat aquells formats on teòricament persones “no professionals de l’espectacle”, és a dir ciutadans corrents, s’introduïen en “concursos” televisius on quedaven tancats durant un temps i convivien entre ells esperant que els espectadors els votessin per a guanyar el premi final.
Actualment però, s’ha vist que els programes de telerealitat engloben formats molt diversos. En la programació que podem veure en el nostre dia a dia, podem observar des de magazines, concursos, documentals, “programes d’auto ajuda” entre altres, que cada vegada es classifiquen més com a programes de telerealitat degut a les característiques esmentades abans. Alguns exemples que s’han vist en els últims anys són:
Telerealitat en concursos “clausura”: Fama, Operación triunfo, Gran Hermano, La masia de 1907, Perdidos en la tribu, Supervivientes, Pekín Express... Aquests programes es caracteritzen per introduir concursants en un indret del qual no poden sortir, fent-los passar proves diverses que han de superar. Podríem dir que aquests programes representen la realitat mitjançant la convivència dels concursants, aconseguint despertar la curiositat als espectadors donant la sensació de veure com per un forat de pany i xafardejant la vida dels altres. Tot i que l’espectador sovint no es dóna compte, cada vegada les càmeres d’aquests programes estan menys amagades, capturant aquelles imatges que els interessen, provocant que els concurants puguin fingir quan les veuren, s’escull la realitat, etc.
Telerealitat en magazines: Donde estás corazón, La Noria, Sálvame diario, Salvame de luxe... es poden considerar programes de telerealitat ja que es mescla la realitat de l’actualitat amb l’espectacle i el show capaç de manipular aquesta realitat. Aquests programes cada vegada s’estan fent més lloc en la televisió ja que atrapen a l’audiència creant problemàtiques i temàtiques que fan creure reals i d’interès per als espectadors.
Telerealitat en documentals: Callejeros, El último superviviente, Desafío extremo, 21 días... Són documentals on es pretén mostrar als espectadors situacions i vivències de persones reals, però el seu format està fet de tal manera que el reporter i per tant la càmera escull aquelles imatges que sap que captarà l’audiència, construint per tant la realitat desitjada per a vendre.
Telerealitat en format autoajuda: Supernanny, Hermano mayor, Esta casa era una ruina, Madres adolescentes, Reforma sorpresa, Ajuste de cuentas... Aquests programes intenten crear la realitat a partir de les problemàtiques actuals de la nostre societat, donant solucions a ciutadans que presenten situacions difícils.

La vida feta espectacle

Telemonegal vs telerealitat

En el programa “Telemonegal” emès per BTV el 15 de setembre, es fa un anàlisi molt detallat amb mirada crítica sobre com els mitjans de comunicació, especialment Tele5 i Antena3, creen un muntatge per a guanyar audiència. La clau d’aquest muntatge, per les dues cadenes de televisió, és fer creure als espectadors que una situació concreta és real, que des de la fictícia desgràcia d’una persona es pot anar estirant fils i fils, anar fent una muntanya d’un fet determinat per aconseguir fomentar un morbo general als espectadors per tal que creïn una necessitat inexistent de voler saber sobre la vida d’una altra persona.
D’aquest esdeveniment, anomenat telerealitat, normalment se’n parla quan és evident com en programes de l’estil “Gran Hermano”, però realment si ens hi fixem ho podem trobar en més programes dels que imaginem.
Noam Chomsky, filòsof i escriptor, explica en el llibre “Cómo nos venden la moto”, un fet que crec que pot ser una de les causes del constant creixement de telerrealitat en les nostres pantalles. Chomsky diu que actualment, en la societat en la que vivim, la realitat no és la veritat que ens arriba per fonts fiables, sinó allò que se’ns repeteix un cop rere l’altre. D’aquesta manera, si constantment a la televisió se’ns mostra una cosa a totes hores i en totes les cadenes, acabem creient i acceptant que allò que ens diuen és veritat.
Per altra banda, també explica que l’ésser humà s’adapta a allò que li mostren i que cada vegada en necessita més, per tant quan se’ns injecten dosis de morbo televisiu a totes hores ens anem acostumant i acabem creant la necessitat de voler veure’n més i més. En conseqüència anem rebaixant el nostre llistó de moralitat, allunyant-nos de la ètica i acceptant finalment tot allò que en un inici no lligava amb els nostres principis i valors.
Això pot ser un dels fets pels quals aquests programes anomenats telerealitat estan entrant en el nostre dia a dia, i nosaltres com a espectadors els anem fomentant. Volem saber sobre la vida dels demés, i encara més si aquesta és penosa, i encara més si ens causa un morbo intern, i encara més si no hem de fer esforços; tant sols prèmer un botó, i encara més si pensem que és real. Benvinguts a la vida feta espectacle, bevinguts al circ de la nostra societat.
I en tot això el periodista Ferran Monegal ens obre els ulls perquè analitzem com la petita pantalla manipula i remou merda per guanyar audiència, però no ens oblidem que el programa Telemonegal viu de remoure merda de la merda remoguda pels altres programes.