Al final...

Quan vaig entrar a estudiar pedagogia, desprès d’haver fet un mòdul de grau superior de realització d’audiovisuals i espectacles, iniciava la carrera amb la finalitat d’acabar treballant en algun àmbit on es mesclés els mitjans audiovisuals amb la pedagogia, i en un principi em pensava que m’estava inventant un àmbit de treball inexistent.
Aquesta assignatura, per a mi ha estat essencial per fer-me adonar que la meva idea inicial no era tan descabellada com semblava. La gent moltes vegades m’ha preguntat què estava fent estudiant pedagogia desprès d’haver fet audiovisuals, i jo defensava que hi havia un lligam molt fort entre un i l’altre, que hi havia unes necessitats socials i educatives en l’actualitat que requerien del treball dels pedagogs en el àmbit audiovisual.
Potser aquesta assignatura no m’ha fet descobrir els recursos audiovisuals que s’utilitzen en televisió o la manipulació que s’amaga darrera certs programes, però m’ha fet veure que la feina educativa que encara queda per fer en aquest àmbit és molta, que és realment necessària i que tot just ara comença...

Crec que el procés d’aprenentatge que hem seguit mitjançant el blog és interessant ja que mica en mica, mentre avança l’assignatura, et permet reflexionar sobre temes que s’han parlat a classe utilitzant un sistema multimèdia que permet veure vídeos i pagines web per descobrir i aprendre els continguts de l’assignatura. El blog deixa a l’alumne expressar-se lliurement i de manera més creativa ja que permet afegir imatges i vídeos als escrits. Per altre banda, tot i que de bones a primeres no ho sembla, requereix d’un esforç molt constant, ja que cada entrada és com una recensió demanada en una altre assignatura i penso que seria molt excessiu si en totes les matèries de pedagogia es demanés el mateix. El problema que veig en el blog és que hauria de ser un mitjà bidireccional, on els alumnes a part d’escriure-hi coses també aprenguéssim d’aquestes i per això necessitaríem una reciprocitat del professor, perquè a vegades he tingut la sensació de que tot el que he anat escrivint al meu blog ningú ho arribarà a llegir mai i es quedarà aquí penjat com si fos un diari personal el qual només és útil per a la recerca interior d’un mateix.

Children see children do.

He escollit aquest anunci ja que penso que és dels millors que s’han fet. Crec que reuneix moltes de les característiques essencials perquè un anunci sigui bo, afegint a més a més que el missatge que vol transmetre és clarament educatiu.
En aquest anunci penso que tot està magistralment pensat; la música, la idea creativa, les escenes i situacions que s’han escollit (tabaquisme, civisme, violència, ecologia...), els personatges quotidians que hi surten, etc.
Fa una conscienciació general sobre diversos aspectes negatius que fem en el nostre dia a dia i crea un gran impacta al veure-ho com ho estan fent nens de la mateixa manera que els adults.
A més utilitza un recurs molt bo que és anar augmentant l’agressivitat i l’angoixa de les imatges cada vegada més per a crear un impacta més gran en els espectadors.
Pedagògicament penso que transmet una idea molt important “els nens fan el que veuen, fes que la teva influència sigui positiva”, i ho fa amb un llenguatge visual simple i entenedor, crea una “moraleja” que tenen clar tots els educadors que han estudiat per a dedicar-se professionalment aquest àmbit, però que és importantissim que tothom la comparteixi perquè tothom exerceix d’educador.

La publicitat com a eina educativa:

La publicitat té un gran potencial educatiu, ja que cada anunci explica una història que tant es pot treballar com a eina per a fer una visió crítica de la publicitat; què ens volen vendre? Com ens ho venen? A quina part de la societat va dirigida? Quin recursos s’utilitza? Són correctes els valors que hi ha?... I també poden ser útils com a eina per a parlar sobre continguts educatius, com a motivació igual que es pot usar un poema per a parlar sobre la tardor, una pel·lícula per iniciar-se en la època dels romans o una cançó per a parlar de l’ecologia.
Sigui com sigui la manera que en les aules es pot arribar a treballar la publicitat, segons el meu punt de vista penso que aquesta és una molt bona oportunitat per ha treballar l’educació en valors. La publicitat sempre porta implícita un seguit de valors tant positius com a negatius que es poden fer servir per treballar l’esperit crític dels alumnes. Una fotografia d’una campanya publicitària o un anunci audiovisual de 30” pot generar un bon debat sobre algun tema o valor en concret, una reconstrucció dels esquemes mentals ja establerts, un dilema moral, una manera de compartir opinions diferents, etc.

Fent l’assignatura d’Educació en Valors, ja vam treballar la utilització d’aquest mitjà com a recurs educatiu. A continuació poso un breu exemple d’una activitat que vaig crear i portar a la pràctica, interessant de realitzar amb alumnes adolescents per a treballar sobre valors publicitaris.


Guia pel monitor:
Es divideixen els alumnes en petits grups. A cada grup se li dóna una fotografia.
Fotografia: Anunci italià contra la violència de gènere. En aquest hi surt un nen amb l’etiqueta de “botxí” i una nena amb l’etiqueta de “víctima”.

Es demana a cada grup que pensin i analitzin la fotografia que els ha tocat, facin una llista amb les paraules que els hi suggereix i parlin entre ells sobre la seva opinió en vers la tasca de la publicitat i la seva ètica. Poden escriure alguns arguments.
Un cop s’ha posat en comú amb els petits grups, ens retrobem amb el grup gran. Un portaveu de cada fotografia és l’encarregat d’explicar quines són les posicions i arguments més destacades que han estat debaten fins aleshores.
La fotografia esta triada expressament perquè hi hagi controvèrsia. Ha estat un anunci polèmics al voltant del tema de la violència de gènere, per a ser massa tallant amb el tema.
Per aquest motiu es fàcil que sorgeixi un debat entre tot el grup sobre la fotografia i el paper de la publicitat en l’educació en valors. És un tema interessant al que se li pot treure molt de suc. El monitor ha de fer de guia del debat perquè evolucioni correctament, pot fer preguntes que motivin als nois a parlar i s’ha de preocupar que tothom tingui el seu moment per a donar l’opinió. Es poden anar escrivint totes les idees que sorgeixen en la pissarra per anar fent un seguiment del debat.

Material per al grup:

Els manaments de la publicitat

Els 10 manaments de la publicitat:
1. Es ven el producte avui per construir la marca per demà.
2. Captar l’atenció del espectador immediatament.
3. Contenir una forta idea de venta, que prometi un benefici i sobretot que sigui possible d’obtenir per l’espectador. L’espectador s’ha de sentir identificat pel producte.
4. Una idea simple i clara, s’ha d’entendre a la primera.
5. Destacar, diferenciar-se de la competència.
6. La bona publicitat s’ha de recordar.
7. La marca ha d’estar integrada a la idea central de l’anunci.
8. No s’han de treballar els anuncis aïlladament sinó com a part d’una campanya publicitària.
9. Aprofitar tots els recursos que ofereix el mitjà.
10. No només destacar els anuncis del mateix producte sinó de tots els altres anuncis en general. Ser original.

Desprès de fer un repàs de les deu idees més importants que ha de tenir present un creatiu publicitari alhora de fer un bon anunci, podem observar que és realment difícil dur a terme aquesta feina. El bon publicitari a part de ser un artista ha de ser, analista, psicòleg, sociòleg, poeta, comunicador, etc. Cada anunci està pensat al mil·límetre, analitzant el target al que va destinat, els colors usats, la velocitat dels plans, la composició visual, els valors que es volen transmetre, l’eslògan, el registre sonor...
Realment és difícil ser un bon publicitari i hi ha molts que han aconseguit fer peces de 30” realment brillants i que per tant es mereixen totalment el nom de creatius, perquè ho són, creen “art audiovisual” igual que els realitzadors de programes, els guionistes, els directors de cinema, etc.
Però per altre banda no s’ha de deixar de banda que vulguem o no, la publicitat crea un impacte en els telespectadors, és part del dia a dia i construeix valors en la societat de masses, educa a la gent a valorar uns aspectes o altres de la realitat i crea estils de vida concrets. Està clar que la publicitat no és la única influencia que tenen els individus per crear les identitats pròpies i globals però forma part del motor que ho mou i com a tal no se li pot treure importància.
Un publicitari ha de ser conscient del que té entre mans i no perdre mai la ètica, o com a mínim valorar quin és el món en el que vol viure, què és el que vol crear. Es diu que la publicitat recrea la societat, però som conscients que aquesta a vegades educa i altres deseduca als espectadors, per aquest motiu hauria de recrear allò bo que hi ha en la societat i no anar repetint i repetint constantment aquelles situacions de les que la societat no s’hauria de sentir orgullosa. Actualment la repetició constant d’unes idees tant si són bones com dolentes la interpretem com a realitat i l’acabem assumint com a tal. Això és realment perillós ja que acabem assumint valors que ens venen com a propis de la nostre societat quan en realitat han estat creats externament.

Valors

En totes les narracions hi ha d’haver un punt de misteri que enganxi als espectadors o lectors i els hi creï-hi la necessitat de voler saber quin és el final.
En el cas d’aquesta narració no es pretén crear una gran intriga al inici però involuntàriament s’espera saber quina és la història d’aquesta dona amb el seu fill? Que em volen explicar? Que passarà?
A vegades les històries més simples són les que tenen més força, i penso que aquesta guanya en el seu final, senzill però commovedor.
La narració tant sols explica el dia a dia de moltes famílies, és una crítica a la manera en que està estructurada la nostre societat, a la ironia de la vida que ens hem creat on passa a ser un fet anecdòtic i quotidià que una mare deixi al seu fill a càrrec d’una altre persona per aconseguir diners treballant criant al fill d’una altre mare que treballa en un altre ofici per aconseguir també diners.
Penso que d’aquesta breu narració se’n pot treure un llarg anàlisi de valors sobre la nostre societat o simplement de parar a pensar perquè la societat s’estructura com s’estructura o si realment ens mereixem portar la vida que portem.

Principi i desenllaç...

5.00 am. Barri de Ciutat Meridiana, Barcelona.
Es senten els plors d’un nen, mentre veiem un estret passadís amb una porta entre oberta al fons. El nen segueix plorant, uns peus nus apareixen per la porta i caminen pel passadís creuant-lo i entrant en una altre habitació totalment fosca.
L’habitació s’il·lumina tènuement i descobrim una noia obrint unes cortines. És una noia jove, morena de pell i amb els cabells llargs i negres, com a vestit porta només una camiseta ample que li arriba fins els malucs. Per la finestra entra molt poca llum, la suficient perquè la dona pugui acostar-se a un bressol que hi ha en una racó de l’habitació, mentre comença a “tatareja” una cançó.
Del bressol treu un nadó d’uns tres mesos, l’acosta al seu pit i el balanceja tendrament mentre li segueix cantant a cau d’orella. Seu en una cadira antiga que hi ha al costat del bressol i li dóna el pit al seu fill mentre mira preocupada un rellotge que hi ha penjat en una paret de l’habitació malpintada.

Veiem com la noia surt d’un portal molt vell amb el nen entre els seus braços embolicat en una manta. Ella s’ha canviat de roba i ara vesteix més arreglada amb una camisa de màniga curta i uns texans. Al carrer poc a poc surt el sol però encara és molt fosc. La noia camina amb el nadó a coll una bona estona travessant places i carrers. Finalment arriba a un portal, entra i deixa al seu fill en un petit bressol al costat d’altres infants que dormen. Li dóna un petó al front i diu adéu a una dona gran que vesteix una bata i seu en un balancí al costat dels bressols.
Veiem com la noia està asseguda en un autobús i va mirant per la finestra. Veiem com està dreta en una plataforma de dins del metro agafada a una barra de ferro per a no caure i envoltada d’altres persones que van a treballar. La tornem a veure asseguda en un altre autobús recolzada a la finestra mig adormida. De cop s’aixeca i baixa en una parada.

7.30 am. Barri de Sant Gervasi, Barcelona.
L a noia entra en un jardí d’una casa i pica al timbre de la porta. La obra una dona molt arreglada que li diu quatre coses, li dóna un full amb algo anotat, unes claus i marxa ràpid com si tingués molta pressa.
La noia entra i suaument tanca la porta, dins la casa es sent a un nen plorant. Ella puja unes escales i entra en una habitació a les fosques, obra les cortines d’una finestra per a deixar que entri la llum del sol i s’acosta a un bressol tot “tatarejant” una cançó.
Agafa suaument a un nadó i el balanceja entre els seus braços mentre mira tristament per la finestra.

La narrativa en ficció

La importància de la narrativa audiovisual ha anat variant al llarg dels anys. Al inici del cinema, les primeres pel·lícules no donaven importància allò que es veia, sinó que la importància es centrava en l’impacta de la revolució del cinema. No va ser fins que Griffit, el 1915, amb la pel·lícula “el Nacimiento de una Nación” comença a donar importància a les històries narratives i al llenguatge audiovisual.
Amb l’arribada del cinema sonor, a finals de la dècada dels 20, neixen els relats socials, on la importància ja es centra en el diàleg i guió narratiu dels films.
Fins arribar a l’actualitat, la història de la narrativa en ficció ha anat canviant i creant diferents funcions depenent de la època i del moment, però un element que mai a perdut a estat la necessitat d’usar-lo com a mitjà lúdic i catàrtic, on els telespectadors poden aïllar-se de la realitat, sentir-se reflexat en històries i personatges de la ficció, torbar sentit als seus sentiments, evocar emocions contingudes i desencadenar altres insospitades.
Tot i que sovint pensem que el que ens evoca a un impacte emocional en els relats de ficció és el seu argument, el tema que es tracta o el guió escollit, realment el més important és la narrativa audiovisual que hi ha darrera, que és el que aconsegueix crear la màgia per tal que aquell relat sigui un bon relat. Els plans, les escenes, les seqüències, els moviments i angulacions de càmera, la continuïtat temàtica, l’espai i el temps, les transicions, el muntatge, la composició, el tractament del so o la il·luminació entre altres, són els factors realment claus perquè un relat de ficció entri en els espectadors i marqui la seva percepció de la narració.
Penso que la ficció narrativa audiovisual pot ser un mitjà molt bo per treballar sobretot en l’àmbit d’educació en valors. Mitjançant els relats de ficció es poden tractar molts temes socials de l’actualitat, i com ja hem dit abans aquest mitjà té una funció catàrtica que ajuda als espectadors a mostrar les seves emocions i sentiments posant-se a la pell dels protagonistes de les històries. Això permet entendre millor les problemàtiques o situacions que es volen treballar en els àmbits educatius, creant la sensació que es surt de les quatre parets on sempre aprenem i arribant a llocs on la realitat no ens permetria accedir.