Telemonegal vs telerealitat
En el programa “Telemonegal” emès per BTV el 15 de setembre, es fa un anàlisi molt detallat amb mirada crítica sobre com els mitjans de comunicació, especialment Tele5 i Antena3, creen un muntatge per a guanyar audiència. La clau d’aquest muntatge, per les dues cadenes de televisió, és fer creure als espectadors que una situació concreta és real, que des de la fictícia desgràcia d’una persona es pot anar estirant fils i fils, anar fent una muntanya d’un fet determinat per aconseguir fomentar un morbo general als espectadors per tal que creïn una necessitat inexistent de voler saber sobre la vida d’una altra persona.
D’aquest esdeveniment, anomenat telerealitat, normalment se’n parla quan és evident com en programes de l’estil “Gran Hermano”, però realment si ens hi fixem ho podem trobar en més programes dels que imaginem.
Noam Chomsky, filòsof i escriptor, explica en el llibre “Cómo nos venden la moto”, un fet que crec que pot ser una de les causes del constant creixement de telerrealitat en les nostres pantalles. Chomsky diu que actualment, en la societat en la que vivim, la realitat no és la veritat que ens arriba per fonts fiables, sinó allò que se’ns repeteix un cop rere l’altre. D’aquesta manera, si constantment a la televisió se’ns mostra una cosa a totes hores i en totes les cadenes, acabem creient i acceptant que allò que ens diuen és veritat.
Per altra banda, també explica que l’ésser humà s’adapta a allò que li mostren i que cada vegada en necessita més, per tant quan se’ns injecten dosis de morbo televisiu a totes hores ens anem acostumant i acabem creant la necessitat de voler veure’n més i més. En conseqüència anem rebaixant el nostre llistó de moralitat, allunyant-nos de la ètica i acceptant finalment tot allò que en un inici no lligava amb els nostres principis i valors.
Això pot ser un dels fets pels quals aquests programes anomenats telerealitat estan entrant en el nostre dia a dia, i nosaltres com a espectadors els anem fomentant. Volem saber sobre la vida dels demés, i encara més si aquesta és penosa, i encara més si ens causa un morbo intern, i encara més si no hem de fer esforços; tant sols prèmer un botó, i encara més si pensem que és real. Benvinguts a la vida feta espectacle, bevinguts al circ de la nostra societat.
I en tot això el periodista Ferran Monegal ens obre els ulls perquè analitzem com la petita pantalla manipula i remou merda per guanyar audiència, però no ens oblidem que el programa Telemonegal viu de remoure merda de la merda remoguda pels altres programes.
En el programa “Telemonegal” emès per BTV el 15 de setembre, es fa un anàlisi molt detallat amb mirada crítica sobre com els mitjans de comunicació, especialment Tele5 i Antena3, creen un muntatge per a guanyar audiència. La clau d’aquest muntatge, per les dues cadenes de televisió, és fer creure als espectadors que una situació concreta és real, que des de la fictícia desgràcia d’una persona es pot anar estirant fils i fils, anar fent una muntanya d’un fet determinat per aconseguir fomentar un morbo general als espectadors per tal que creïn una necessitat inexistent de voler saber sobre la vida d’una altra persona.
D’aquest esdeveniment, anomenat telerealitat, normalment se’n parla quan és evident com en programes de l’estil “Gran Hermano”, però realment si ens hi fixem ho podem trobar en més programes dels que imaginem.
Noam Chomsky, filòsof i escriptor, explica en el llibre “Cómo nos venden la moto”, un fet que crec que pot ser una de les causes del constant creixement de telerrealitat en les nostres pantalles. Chomsky diu que actualment, en la societat en la que vivim, la realitat no és la veritat que ens arriba per fonts fiables, sinó allò que se’ns repeteix un cop rere l’altre. D’aquesta manera, si constantment a la televisió se’ns mostra una cosa a totes hores i en totes les cadenes, acabem creient i acceptant que allò que ens diuen és veritat.
Per altra banda, també explica que l’ésser humà s’adapta a allò que li mostren i que cada vegada en necessita més, per tant quan se’ns injecten dosis de morbo televisiu a totes hores ens anem acostumant i acabem creant la necessitat de voler veure’n més i més. En conseqüència anem rebaixant el nostre llistó de moralitat, allunyant-nos de la ètica i acceptant finalment tot allò que en un inici no lligava amb els nostres principis i valors.
Això pot ser un dels fets pels quals aquests programes anomenats telerealitat estan entrant en el nostre dia a dia, i nosaltres com a espectadors els anem fomentant. Volem saber sobre la vida dels demés, i encara més si aquesta és penosa, i encara més si ens causa un morbo intern, i encara més si no hem de fer esforços; tant sols prèmer un botó, i encara més si pensem que és real. Benvinguts a la vida feta espectacle, bevinguts al circ de la nostra societat.
I en tot això el periodista Ferran Monegal ens obre els ulls perquè analitzem com la petita pantalla manipula i remou merda per guanyar audiència, però no ens oblidem que el programa Telemonegal viu de remoure merda de la merda remoguda pels altres programes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario