Des d’ahir, desprès de la conferència de Fernando Hernández, he anat reflexionant sobre tot el que ens va explicar. Recordo que en el moment ens demanava si algú volia parlar d’algun tema, però en calent, en el mateix moment hi ha masses coses que roden pel cap i no podia construir encara cap pensament. Ara mateix però, he anat pensant sobre molts temes dels que va parlar, però sobretot he donat voltes a dos que trobo molt interessants.
Per una banda, he estat reflexionant sobre “la fotografia de l’instant” amb la que ell va introduir la seva conferència. Com ja vaig dir en el moment, jo vaig fer el treball de recerca sobre aquest art, que a mi em sembla tant interessant i fascinant, i al que li vaig dedicar un temps de la meva vida per analitzar i treballar. Per aquest motiu se’m va quedar l’espina clavada al sentir en la conferència que es parlava d’aquestes fotografies com exemple de realitat que no és realitat, de muntatge, de trampa visual... per iniciar la conferència sobre l’engany de la cultura visual.
Estic d’acord amb ell que una fotografia, com qualsevol fotograma no és una realitat, però no ho és perquè sigui falsa, sinó perquè en un instant no hi ha el context, no hi ha tota la història, no hi ha els punts de vista, no hi ha el abans i el desprès, simplement és un instant que serveix de punt de partida perquè cada espectador es crei la seva realitat.
Crec que la finalitat de la fotografia de l’instant no era mostrar una realitat com a única, ni que els fotògrafs que van treballar en aquest art volien fer creure que explicaven una realitat, la fotografia de l’instant no era una manera d’explicar la realitat sinó que representava una situació quotidiana parada en el temps, un moment especial, sorprenent, una construcció visual perfecte, un regal per la mirada, una harmonia d’estructures, de llum, de contrast, una petita obra d’art que en cap moment crec que volgués enganyar a l’espectador amb una falsa realitat, sinó simplement fer-nos gaudir de la bellesa dels instants aturats en el temps sense importar la veracitat d’aquests.
Per una banda, he estat reflexionant sobre “la fotografia de l’instant” amb la que ell va introduir la seva conferència. Com ja vaig dir en el moment, jo vaig fer el treball de recerca sobre aquest art, que a mi em sembla tant interessant i fascinant, i al que li vaig dedicar un temps de la meva vida per analitzar i treballar. Per aquest motiu se’m va quedar l’espina clavada al sentir en la conferència que es parlava d’aquestes fotografies com exemple de realitat que no és realitat, de muntatge, de trampa visual... per iniciar la conferència sobre l’engany de la cultura visual.
Estic d’acord amb ell que una fotografia, com qualsevol fotograma no és una realitat, però no ho és perquè sigui falsa, sinó perquè en un instant no hi ha el context, no hi ha tota la història, no hi ha els punts de vista, no hi ha el abans i el desprès, simplement és un instant que serveix de punt de partida perquè cada espectador es crei la seva realitat.
Crec que la finalitat de la fotografia de l’instant no era mostrar una realitat com a única, ni que els fotògrafs que van treballar en aquest art volien fer creure que explicaven una realitat, la fotografia de l’instant no era una manera d’explicar la realitat sinó que representava una situació quotidiana parada en el temps, un moment especial, sorprenent, una construcció visual perfecte, un regal per la mirada, una harmonia d’estructures, de llum, de contrast, una petita obra d’art que en cap moment crec que volgués enganyar a l’espectador amb una falsa realitat, sinó simplement fer-nos gaudir de la bellesa dels instants aturats en el temps sense importar la veracitat d’aquests.
"El petó a la plaça del hotel de la ville" feta el 1950 per Robert Doisneau, és una de les fotografies que s’han fet més famoses.
Però darrere d’aquest instant que sembla tant agafat en el moment exacte, és digué que els enamorats que es feien el petó eren actors contractats per Doisneau.
Per mi tant si ho eren com si no, aquesta fotografia té un encant especial, tendre, perfecte com tantes altres d’aquest fotògraf, és un art que com a tal, expressa una emoció i en fa néixer una altre en el espectador, el fa reflexionar, analitzar i sentir. La realitat de la fotografia que se la construeixi cadascú....
Per mi tant si ho eren com si no, aquesta fotografia té un encant especial, tendre, perfecte com tantes altres d’aquest fotògraf, és un art que com a tal, expressa una emoció i en fa néixer una altre en el espectador, el fa reflexionar, analitzar i sentir. La realitat de la fotografia que se la construeixi cadascú....
Tenia una altre reflexió a fer sobre la conferència d'en Fernando, una visió que hem va interessar molt sobre el pensment crític, els mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació, però ho deixarè per més endavant...
No hay comentarios:
Publicar un comentario