Més realitats...

A ran de la conferència de Fernando Hernàndez, he estat donant voltes a un altre tema que ens fa insinuar per a que hi penséssim. Va parlar sobre el significat, que circula i es transforma creant nous events visuals. Seguint aquesta idea en Fernando va lligar als mitjans de comunicació dient que tenen el poder per a transformar la realitat i fer creure a l’espectador allò que no és. Fernando incità a que penséssim quin paper han tingut els mitjans de comunicació en tot el procés de lluita que han fet els estudiants en contra del pla de Bolonya...


Veure la realitat com a sospita:

Deixant de banda el meu posicionament a favor o en contra de la manera en que s’aplicarà el pla de Bolonya a Catalunya, he estat reflexionant sobre el paper dels mitjans de comunicació en la seva feina d’informar sobre la lluita d’alguns estudiants en contra del nou pla.
Arran de la manifestació del passat 18 de Març, on hi va haver una forta càrrega policial i on van sortir ferides moltes persones he estat interessant-me per els diaris, els telenotícies i els programes de televisió i radio on es parlés d’aquest conflicte. Les conclusions que en trauria si no hagués viscut de prop els incidents són:
- Que els antibolonya són una minoria, quatre joves antisistema que no estan d’acord en res, són violent i radicals, fan vagues perquè no tenen ganes de treballar, són d’estil “okupes” i van mal vestits, per aquest motiu i com diu el president Montilla “aquesta minoria embruta la imatge dels joves catalans” i cal que “ la majoria d’estudiants no es deixi arrossegar”.
- Que en les manifestacions colpegen als policies amb pals, els insulten, tiren pedres i cadires i trenquen tot el que es troben pel camí.
- Que per aquest motiu el dimecres 18 de Març, els antiavalots van actuar bé davant la perillositat dels antisistema.

És trist que els mitjans de comunicació tinguin el poder que tenen per influenciar als ciutadans i s’omplin la boca de mentides com ho fan... i sinó, on estan representats com a realitat els joves que tenen pensament crític, que no es conformen amb allò que està establert, que lluiten de manera pacífica per aconseguir un diàleg. On estan els 120 estudiants que van haver de ser portats a l’hospital desprès de les manifestacions de dimecres, privats d’auxili, insultats i vexats per els antiavalots. Qui ha vist les imatges fetes per la policia del desallotjament de l’interior de l’edifici històric de la UB on els policies tiraven als estudiants per les escales i els amenaçaven amb armes blanques. Quina cadena de TV ha parlat de les agressions que van patir els joves arrestats dins dels furgons de la policia. Per què en “Els matins de TV3” es fa un atac directe, per part dels responsables del programa, contra els estudiants que demanen diàleg cada vegada que surt el tema del pla de Bolonya. I entre molts altres fets, per què es parla tant sols de les manifestacions amb incidents i en canvi en la del passat dijous 26 de Març on hi havia un munt de “periodistes carronyers” preparats per aconseguir una bona imatge d’algun jove violent resulta que gairebé no se’n va fer ressò tot i que hi hagués 5.000 manifestants (segons la policia, molts més segons la resta que estàvem allà) que vam caminar pels carrers de Barcelona durant dos hores i mitjà de manera pacífica.


Què passa quan les tecnologies com els mitjans de comunicació prenen el poder, quan passen a ser la única font d’informació, quan tenen en les seves mans la construcció i desconstrucció de la realitat, i la veritat com a eina per a manipular?

Quan el poder de les tecnologies arriba a tal extrem, els que no tenen aquest poder de ben segur que surten perdent...

Realitats...

Des d’ahir, desprès de la conferència de Fernando Hernández, he anat reflexionant sobre tot el que ens va explicar. Recordo que en el moment ens demanava si algú volia parlar d’algun tema, però en calent, en el mateix moment hi ha masses coses que roden pel cap i no podia construir encara cap pensament. Ara mateix però, he anat pensant sobre molts temes dels que va parlar, però sobretot he donat voltes a dos que trobo molt interessants.

Per una banda, he estat reflexionant sobre “la fotografia de l’instant” amb la que ell va introduir la seva conferència. Com ja vaig dir en el moment, jo vaig fer el treball de recerca sobre aquest art, que a mi em sembla tant interessant i fascinant, i al que li vaig dedicar un temps de la meva vida per analitzar i treballar. Per aquest motiu se’m va quedar l’espina clavada al sentir en la conferència que es parlava d’aquestes fotografies com exemple de realitat que no és realitat, de muntatge, de trampa visual... per iniciar la conferència sobre l’engany de la cultura visual.
Estic d’acord amb ell que una fotografia, com qualsevol fotograma no és una realitat, però no ho és perquè sigui falsa, sinó perquè en un instant no hi ha el context, no hi ha tota la història, no hi ha els punts de vista, no hi ha el abans i el desprès, simplement és un instant que serveix de punt de partida perquè cada espectador es crei la seva realitat.
Crec que la finalitat de la fotografia de l’instant no era mostrar una realitat com a única, ni que els fotògrafs que van treballar en aquest art volien fer creure que explicaven una realitat, la fotografia de l’instant no era una manera d’explicar la realitat sinó que representava una situació quotidiana parada en el temps, un moment especial, sorprenent, una construcció visual perfecte, un regal per la mirada, una harmonia d’estructures, de llum, de contrast, una petita obra d’art que en cap moment crec que volgués enganyar a l’espectador amb una falsa realitat, sinó simplement fer-nos gaudir de la bellesa dels instants aturats en el temps sense importar la veracitat d’aquests.

"El petó a la plaça del hotel de la ville" feta el 1950 per Robert Doisneau, és una de les fotografies que s’han fet més famoses.

Però darrere d’aquest instant que sembla tant agafat en el moment exacte, és digué que els enamorats que es feien el petó eren actors contractats per Doisneau.
Per mi tant si ho eren com si no, aquesta fotografia té un encant especial, tendre, perfecte com tantes altres d’aquest fotògraf, és un art que com a tal, expressa una emoció i en fa néixer una altre en el espectador, el fa reflexionar, analitzar i sentir. La realitat de la fotografia que se la construeixi cadascú....

Tenia una altre reflexió a fer sobre la conferència d'en Fernando, una visió que hem va interessar molt sobre el pensment crític, els mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació, però ho deixarè per més endavant...

La tecnologia artefactual vs Jo

Aquí inicio la meva primera aparició al blog, arribo una mica tard, corrents i de pressa... però es que això de les noves tecnologies com ja hem parlat a classe a vegades falla per totes bandes i t’agafa desprevingut. Aquest cop l'ordinador ha donat un ordre clara i contundent, s’ha encaparrat en la idea de “cookies no acceptades” i en alguns casos no hi ha un “plan B” que valgui.
Parlo del ordinador com si fos un esser amb veu i vot, que dirigeix les seves accions amb voluntat pròpia. Es diu que personificar objectes és una cosa de nens, però asseguro que en molts moments de la meva vida, he pensat que les tecnologies artefactuals em manipulen i no precisament per ajudar-me.
Tot i que aquí demostro la meva enemistat amb les maquines, no he parat d’utilitzar-les dia rere dia, tot i que sigui contradictori alguns dels meus hobbies requereixen de tenir certs coneixements i habilitats amb aquestes. M’agrada molt l’edició de vídeo, la fotografia i fer els meus muntatges amb photoshop, m’hi podria passar hores, i és potser aquest fet que m’ha conduit a un amor-odi cap als aparells tecnològics audiovisuals. Quan et passes molt temps utilitzant tecnologies audiovisuals, et dónes compte de com en un moment donat et poden deixar tirat sense res d’allò que havies estat creant entre les mans i com t’has de buscar la vida per solucionar problema rere problema, arribant a pensar que no hi ha invent més perfecte que el bolígraf i el paper.
Però per altre banda em dono compte de tot el que m’aporta utilitzar-les, del que m’arriba a permetre crear un programa de muntatge de vídeo, del que hem diverteix texturitzar fotografies, del que admiro a la gent que és capaç de donar vida a un ninot de plastelina mitjançant un ordinador, del que hem fasina veure un tècnic manipulant una taula de so i en definitiva de com la tecnologia pot arribar ajudar a expressar, extreure i comunicar pensaments i emocions que tenim dins nostre.
Això em fa trontollar alguns esquemes que tinc sobre la tecnologia artefactual, i em torna a sorgir una pregunta que vam debatre a classe: Realment les maquines deshumanitzen les persones? ... seguiré pensant...